Les festes de la Mare de Déu del Miracle veneren a la Patrona de Cocentaina, a la que un dia, intercedirà per nosaltres per tal de poder entrar victoriosos a la Pàtria celestial. Són festes religioses, amb molta feina que no es veu, però amb un únic objectiu: tindre present a la Verge Immaculada que aquell 19 d’abril de 1520 va plorar llàgrimes de sang mentre mossén Onofre celebrava l’Eucaristia en la capella de Sant Antoni del Palau Comtal.
La història ens la sabem, però de tant en tant, convé dir-la en veu alta i seguint-la transmeten de pares a fills perquè no es perga.
Aquesta Verge, de mirada senzilla i mant blau, mereix el respecte de tots i tant és així, que ha sigut venerada per tota Cocentaina: tant la sarraïna o àrab com la cristiana per ser la dona de la pluja que cuidava dels camps i la benaurada Mare de Déu que seguix cuidant i pregant per cada cor contestà.
Tot i que està l’acta escrita, sempre la història es recorda més amb la part visual.
I és per això, que la nostra festa mariana elegix a un mossén i a uns comtes, per a donar constància del fet que va esdevindre aquell dia i sens dubte, són els més menuts, els qui millor saben i poden interpretar aquest paper: el d’ànimes innocents, il·lusionades i amb una fe sincera i nascuda des del cor. Per als nostres representats aquest paper és important i així ho demostraran en aquestes festes.
I sabem que ho faran bé perquè a Benimaclet ja van ser uns dignes representants del dia del Miracle contestà a la foscor de la capella del Palau. Rafa Ferri i Paula Vicent seran els nostres comtes, aquells que estigueren present en l’Eucaristia del dijous 19 d’abril de 1520, representen els senyors feudals de la Vila: Roderic Rois de Corella i Àngela de Borja. Tots dos estan il·lusionats de poder representar dit paper i del privilegi de poder estar apropet de la Mare de Déu. El dia de la festa de Sant Antoni els van imposar la medalla i Rafa va rebre el cetre de comandament i Paula el rosari, com signe de fe, oració i devoció.
Javi Oltra representarà a mossén Onofre, aquell capellà que mentre oficiava l’Eucaristia va veure una suor estanya en el Quadre de la Verge i que rasgant el vel, va descobrir que allò eren gotes de sang!!! Molt content per aquesta elecció, el nostre mossén canviarà enguany el tratge de masero pel de retor i a més durà un quadre, per a mostrar a tots tan prodigiós miracle.
Però la festa també és lletra, paraula….i no sols amb el pregó o la revista, sinó amb l’oració. Francisco Maíquez va escriure un vers preciós que descriu eixe sentir del poble de Cocentaina cap a la seua Patrona i que “no sap que fer-se en un dia tan assenyalat que abandonat la faena i renunciat al descans acudix a festejar-la com a núvia molt animada”. Eixa bonica súplica té dues parts ben diferenciades: una primera on se’ns exposa el miracle i el sentir contestà i una altra on està la súplica, on li se demana a la Mare de Déu que siga la nostra intercessora, que ens empare en vida i en l’hora de la mort. Arantxa Ferrándiz serà la veu que declame esta súplica, en ella es condensa cada cor contestà, de la seua veu eixirà el prec i l’oració de cada contestà…sí ella serà enguany l’encarregada de posar-se davant la Mare de Déu i demanar-li en nom de tots, eixa protecció que Cocentaina necessita, eixe empar per a cada devot seu. En Benimaclet ja va tindre l’oportunitat d’experimentar el que significat ser la veu de la súplica i amb una serenitat aborronadora, va declamar dita oració arribant al cor de tots els presents. Casualitats de la vida…o millor dit, la providència ha fet possible que pare i filla s’unisquen en un mateix any: son pare ha sigut l’encarregat de dissenyar la imatge de les festes i ella, serà la veu que traspasse eixa mirada per a que mai deixe de guiar-nos. A més, Arantxa ja sap que significa representar al seu poble perquè també la Mare de Déu la va elegir per a que fora comtessa.
I aquesta devoció, l’hem heretat dels nostres avantpassats, qui li haguera dit a aquell escolanet que la seva veu aconseguiria que tots els que estaven en el mercat eixe dijous s’agolparien en les portes de la capella per a donar testimoni als seus d’este fet. Eixa és la importància dels nostres majors i eixa és la fe que ens han transmés. No demanen ser com ells, eixa fortalesa els joves no la tenim, però sí que quedem-nos en eixa fe viva, en eixe fervor i en eixa estima innata que des de ben menuts han professat, i ens han ensenyat.
La Pia Unió ha decidit enguany homenatjar a dos majors que li han SÍ a la Mare de Déu de manera incondicional i a través d’Ella, SÍ a Déu. José Ribells i Mari Carmen Albors són d’eixes persones, que com a formiguetes, sempre han estat treballant per la Mare de Déu. José Ribelles, de ben menut ja era escolanet i gràcies a la seua manya en la fusta, ha restaurat les andes antigues i a més, va ser testimoni directe de la benedicció de l’actual tro-andes sobre el que ix la Mare de Déu en processó. Més enllà de tota eixa tasca laboriosa, José Ribelles, és membre de l’adoració nocturna i just enguany, farà 40 anys que aquest homenatge li se va fer a son pare. La seua dona, Mari Carmen Albors des de sempre ha estat ahí, sense alçar pols ni remolí, però sempre ahí per al que ha fet falta, per al que l’han necessitada. Tots dos es van casar un 20 d’abril, perquè Mari Carmen volia que la Mare de Déu estaguera presidint la seua unió, ara ja han celebrat les bodes d’or, però cada 20 d’abril recorden eixa beneïda unió que els ha donat una gran família sota l’empar de tan gran devoció. Mari Carmen i Pep són de les poques persones grans que seguixen vestint-se cada 19 d’abril de contestana i masero, un example de devoció, humilitat i fe cap a la Mare de Déu i un homenatge molt ben servit per a dos persones que donen el seu temps per a estar prop del Senyor.
